el basar de les espècies

L’empudegamenta esta del català

Deixeu que avui us faci en veu alta una petita reflexió (o, sinó, rabento). Ja fa molt de temps (llegiu-hi anys) que noto com tot allò que fa ferum de llengua catalana resulta ser una nosa, com diu el Partal. A les universitats ja fa dies que és així, sobretot a l’hora de destriar, per part de la comunitat científica, què és investigació seriosa (en anglès i castellà) de la que resulta ser un divertimento (en català), sense entrar a valorar què, qui i com s’explica l’escrita en lengua vernácula (quantes revistes en llengua catalana tenen un impacte de primer nivell?). Sé que el que acabo d’escriure és una generalització, i que no s’ajusta a la realitat, però a la pràctica la realitat del dia a dia acostuma a ser tossuda, i per una raó o altra, confessa o intuïda, la llengua que sempre té totes les de perdre és el català.

Així que no m’ha estranyat gens llegir estos darrers dies una sèrie d’articles a vilaweb, que encetava Bel Zabala amb un “Perdoni, pot fer la classe en castellà?” i que rebla (de moment) Diana Coromines amb “El català a la universitat: la realitat més crua” (i que, si pot ser, fa encara més mal perquè, explícitament, tracta la situació en una assignatura de traducció al català).

Però és que això també passa a altres nivells acadèmics, a l’escola primària sense anar més lluny, i ho dic per experiència pròpia. Que en una escola, que podríem dir-ne rural, un alumne amb pares i avis catalanoparlants tingui interferències serioses d’una altra llengua que s’empra en l’àmbit escolar no és de rebut. És allò d’espanyolitzar els alumnes catalans de veritat, perquè l’empobriment lingüístic (per no dir-ne substitució) de les noves generacions ja no té aturador, diguin el que diguin les enquestes oficials de tota mena, de lectura o d’ús lingüístic (a les quals d’una manera conscient o inconscient els enquestats subministren dades que no són del tot veritat).

Que la llengua catalana és un element que els darrers anys ha salvat la integració a l’aula és una realitat. Però també ho és el menysteniment que les nostres autoritats mostren cap a aquesta llengua quan per ensenyar-la a les aules de secundària no s’exigeix la filologia que li correspon i que al damunt no hi hagi prou places per als que sí que la tenen.

Com sempre, hem de picar pedra. Però n’estic fart de fer-ho, crec que tenim dret a viure en una societat que respecti els drets lingüístics dels ciutadans que tenen la llengua del país (mireu les actituds diàries de la nostra policia colonial). Potser la independència pot canviar-ho, com a mínim vull creure que ens donaria la possibilitat de poder-ho canviar. Però es fa difícil que creure que hi arribarem mai quan, per exemple, els seus editors tenen una actitud mesella com la del dia de sant Jordi; o quan La Caixa amaga descaradament la nostra història. I no vull dir res dels nostres polítics.

Potser una de les qüestions que més ens haurien d’ocupar és descolonitzar la nostra ment i la nostra cultura per tal que, de retruc, canviem i puguem viure desacomplexadament la nostra llengua en una societat amb dinàmiques ben diferents de les actuals. Res tan fàcil, però de fet res tan difícil.

PD: Empudegamenta no la trobareu al DIEC ni al DCVB, però és una paraula de sempre de casa meua que ve del verb empudegar.

One thought on “L’empudegamenta esta del català

  1. Pingback: La cosa esta de l’amazon i els llibres – el basar de les espècies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *