Avui fa 77 anys de la mort del president Companys. I encara estem com fa anys, o pitjor. El Partido Popular no se n’està d’amenaçar amb el seu exemple, com tampoc se n’està de difondre les majors calúmnies hagudes i per haver, tant en relació a les persones com a la nostra llengua i ensenyament (i no us diré res de les connexions judeomasòniquessatàniques). En un dia com este he recordat que fa vuit anys, a Tarragona, vaig fer un podcast amb un poema d’Emigdi i un discurs per commemorar la memòria del president en la tradicional acte de la tarda (que enguany presenta Ricard Lahoz i va a càrrec de Magí Sunyer). Vaig parlar de les persones, dels ciutadans que érem i que som, i repassant aquelles paraules me n’adono que no anava tant errat en tot el que vaig dir. A molts dels polítics presents els va sentar com una patada als fetges, sobretot quan vaig dir “I si ells no fan les coses, les farem nosaltres.” (ep! que n’hi va haver un que em va felicitar, tot sia dit!). Sempre recordaré el seu silenci i com aquells hòmens públics m’ignoraven després, molestos.
Però hi va haver un intens aplaudiment per part de la gent que hi era present. I m’han quedat gravades les paraules d’un home gran que es va acostar a mi, caminant amb l’ajuda d’un gaiato, i com em va donar la mà. Em vaig sentir un més de tots, orgullós del meu poble.
Abandonem el victimisme, i fem front al futur amb esperança i valentia. Avui només puc acabar este apunt com vaig acabar aquell llunyà discurs: VISCA CATALUNYA LLIURE!
