La memòria de les pedres
Des d’esta serralada, que es talaia des d’a on admirar el Delta, la plana i els Ports, també s’ha viscut els pas del temps i dels pobles. Les excavacions arqueològiques ens conten com s’ho feien per viure el pas de les estacions, de quan a les planes s’hi conreava ordi i vigilaven el pas dels mercaders Ebre endins, o de quan van veure i patir les anades i vingudes dels exèrcits i de les cultures, que com el llim del riu sempre han anat deixant el seu pòsit a la nostra terra. Cartaginesos i romans a l’edat antiga; àrabs i francs a l’edat mitjana; la dramàtica expulsió dels moriscos, habitants de la Ribera de ple dret, pel port dels Alfacs, i les incursions dels pirates i corsaris de Berberia. Els batallons dels exèrcits napoleònics, amb les seues idees revolucionàries, i els moviments ràpids de les partides carlines; l’arribada de les tropes franquistes i la resistència abnegada del maquis republicà. I, d’alguna manera, és amb una pintada dels maquis al Mas de Mata-redona (que encara podem llegir amb dificultats en una de les parets) amb què la gent deixa de viure al Montsià. Com si la muntanya volgués foragitar els humans, una gelada va fer perdre els conreus que els mantenien, malmetent els arbres i les collites que els donaven sostent i fent tornar, així, als antics terraplens la vida i les maneres del bosc, una vida que sempre ha format part de la fesomia de la muntanya.
Si anem passejant pels barrancs podem contemplar els antics boscos de la mediterrània, de carrasca i boix, que al Montsià encara conserven la verdor de sempre. El foc i la tala humanes els han fet desaparèixer a poc a poc de la nostra costa per boscos replantats de pins, que creixen més ràpid. O bé, si passem per barrancs com el de l’Astor, encara podem trobar algun arbre fruiter, testimoni de l’antiga presència dels humans, record persistent i callat d’unes edats passades.