I la indústria editorial catalana no n’ha estat una excepció. Editorials de petit i mitjà volum han estat absorbides per multinacionals, tot i mantindre vives les marques de cadascuna. La Magrana ha estat comprada per RBA, Columna i Destino per Planeta, i una part molt important de les accions del Grup 62, fins fa poc majoritàriament en mans de La Caixa, ha passat a Planeta i a Enciclopèdia Catalana.
Sobre este darrer moviment empresarial hi ha hagut disparitat d’opinions, igual que ha succeït amb casos similars en d’altres mercats. La gamma d’opinions va des de la més pessimista, a causa del monopoli cultural que suposa; fins a la més optimista, que creu que la suma d’esforços del mercat editorial català i castellà que representen estes conglomeracions serà altament positiva per a les vendes. La primera visió predomina entre els editors de les editorials d’una mida més aviat reduïda, mentre que la segona, casualment, ho fa entre els directius de les grans empreses. Segurament al final, com sempre, quedarà un terme mitjà, que només amb el pas del temps es podrà avaluar objectivament, després de comprovar els resultats a mitjà termini. En qualsevol cas, el que és evident és que d’aquí uns anys el panorama editorial serà ben diferent del que actualment vivim.[1]
Tot i així, a diferència d’altres mercats, cal apuntar que el naixement de grans conglomerats ha estat posterior a la presa de consciència del sector «que s’editava massa», situació que es retroalimentava en la despietada guerra per aconseguir un efímer espai destacat en la taula de novetats editorials de les llibreries[2] i que va arribar a crear una sensació de crisi al sector.
A més a més, cal apuntar que moltes empreses amb seu a Catalunya, que fins fa poc només editaven en llengua castellana, han començat a editar títols i col·leccions en català, ja que han vist que existeix una quota de mercat que havien ignorat tradicionalment i que aporta uns beneficis gens menyspreables. En són un bon exemple Random House Mondadori amb la col·lecció Rosa dels Vents, Anaya amb Càlam o Tusquets amb l’Ull de Vidre.
Un altre ingredient que ha fet augmentar la suma de títols és l’autoedició. Tot i que sempre hi ha hagut autors que s’han editat les seues pròpies obres, el salt tecnològic ha comportat l’abaratiment de les despeses en tiratges curts, i això ha provocat que el nombre de títols autoeditats estiga augmentant considerablement estos darrers anys, sobretot gràcies a les facilitats que ofereixen moltes empreses.[3]
Finalment, cal afegir la proliferació de premis literaris en català que tenen com a guardó la publicació de l’obra. Si bé en el moment de la represa cultural i lingüística catalana foren un factor important per a l’edició en català, al cap de tants anys esta tendència no es pot justificar dient que hi ha una mancança d’inversió de capital en títols escrits en català. Més aviat hauríem de pensar que la creació i el manteniment d’un premi literari s’ha enquistat en moltes institucions com l’única manera de promoure la creació literària.
Però, tot este nou panorama, ha afectat les editorials que es troben situades geogràficament lluny del centre de l’entramat editorial català? Anem a pams.
_____________
[1] Per veure una mostra de les diferents reaccions dels editors catalans respecte al canvi accionarial en el Grup 62 podeu llegir l’article titulat «La edición en catalán se concentra», publicat a La Vanguardia el 27 d’agost de 2006.
[2] En resposta a l’excés de novetats el sector va pactar-ne una reducció. Així, en nombre total de títols publicats en català, el 2004 hi va haure un descens del 4,4%, ràpidament recuperat, i superat l’any següent, segons l’Informe de comercio interior en Cataluña 2005.
[3] Per entendre la situació actual de l’autor com a editor, llegiu l’article d’Hèctor Montalvo titulat Què faig amb la meua novel·la? L’autor com a editor.