Pel que fa a l’edició universitària, finalment al 2006 la Universitat Rovira i Virgili (URV) s’ha decidit, encara que tímidament de moment, a iniciar una línia de publicacions pròpia, mitjançant coedicions amb les editorials privades Arola Editors i Cossetània Edicions. Potencial d’obres n’hi ha: malgrat ser una de les universitats catalanes amb l’índex d’articles per professor més elevada,[1] cal entendre que la major part d’esta producció ha estat publicada en editorials i revistes alienes a la mateixa universitat. Després d’haver passat 15 anys des de la seua fundació com a entitat independent de la Universitat de Barcelona, encara li resta molt de camí per fer equiparar les publicacions pròpies a les d’altres universitats de volum i trajectòria similars, com la Universitat de Lleida o la Universitat Jaume I de Castelló. Malgrat tot, el panorama de futur que s’obre en este aspecte és, i amb diferència, molt més engrescador que el que es dibuixava fa deu anys i és d’esperar que en els propers anys els esforços que s’estan duent a terme donen un bon fruit.
Però si bé en l’apartat universitari s’obren unes perspectives optimistes, no es pot dir el mateix sobre les publicacions d’institucions públiques. Amb algunes excepcions, com les Publicacions del Port de Tarragona, el panorama és desolador. A la desaparició de l’Institut d’Estudis Tarraconenses (que depenia de la Diputació de Tarragona) no hi ha hagut cap iniciativa local ni provincial que omplís el buit que es creava. Només la tasca ingent i sempre voluntariosa d’entitats i associacions sense ànim de lucre han aconseguit mantindre un mínim de producció, sobretot pel que fa a la historiografia d’àmbit local.
És gairebé inexplicable (per posar-hi algun adjectiu) que ajuntaments amb el potencial econòmic i les necessitats culturals de Tarragona o Reus (i en menor mesura el de Valls), no tinguen una línia de publicacions pròpia. L’Ajuntament de Barcelona i el de Girona tenen els seus propis serveis de publicacions i l’Ajuntament de Lleida articula la seua producció editorial mitjançant l’Institut Municipal d’Acció Cultural. Deu ser el fet diferencial tarragoní, ja que ningú se n’estranya. Els ajuntaments del Camp de Tarragona, tant els grans com els menuts, acostumen a coeditar els llibres que realitzen de manera puntual i esporàdica amb editorials privades; i el que és admissible i fins i tot lloable per manca de recursos en localitats menudes no ho hauria de ser en el cas de les grans.
Finalment, una dada important a tindre en compte és l’augment d’autors-editors del 1996 al 2006, no tant per la quantitat que representa sinó pel que pot arribar a ser ja que marca una tendència clara. Al 1996 s’hi compten quatre persones que s’han autoeditat el seu propi llibre i han demanat un ISBN, i al 2006 esta xifra ha augmentat fins a onze (hi ha un augment del 175%). És evident que l’aplicació de les noves tecnologies a l’edició, la seua popularització, i l’abaratiment de despeses amb l’autoedició que hi ha hagut estos darrers anys, han influït notablement en esta tendència que segurament no pararà de créixer exponencialment durant el propers anys.
__________
[1] Durant el 2006 la URV va ser la quarta de les onze universitats catalanes en nombre d’articles publicats per professors i investigadors en revistes científiques i en el rànquing de l’Estat espanyol se situà en la posició número 21 de les 79 que existeixen. Font: «La URV és la 4ª universitat catalana i la 21ª de l’Estat pel que fa al nombre d’articles publicats», article aparegut al diari El Punt el 24 de desembre de 2006.