Indiana Kaume

Benvolguts;

Primer que tot, premeu el «play» de dalt i després comenceu a llegir.

Fa molt de temps, en una època llunyana, un estudiant calero viatjava cada dia en tren, amb els seus companys, a estudiar a Tortosa. Ja vos podeu imaginar les peripècies i aventures d’una colla d’adolescents alliberats de les vistes omnipresents dels seus convilatans, pel que heu d’entendre esta història com un fragment més de l’epopeia juvenil que van representar aquells anys per a tots ells.

Uns dels moments més especials en què tots xalaven era la tornada a casa. Després d’una dura jornada a classe (o a l’Estadi o a Jocs, fent campana), el viatge de tornada eren uns instants en què tots els membres fruïen de la companyonia i fraternitat tribals.

Fou en un d’estos viatges de tornada, en què el tren es parava religiosament a Nova York de l’Ebre (sí, aquell poble que els noms dels carrers són números: Camarles) en què el nostre protagoniste va decidir baixar un moment del darrer vagó (el territori reivindicat com a nacional des de sempre pels caleros, ja que eren els primers en ocupar-lo pel matí, d’anada).

Pos bé, així va ser que va baixar del tren per realitzar les seues necessitats miccionadores (els serveis públics ferroviaris, en aquells temps, eren infectes…), tot just al darrere mateix del tren, allunyat de les possibles vistes d’algun viatger desvagat o curiós.

I sí, tot just mentre amb els dits es pujava la cremallera de la bragueta, tot just en aquell moment, el nostre protagoniste va vore com el tren, inexorablement, començava amb un udol esgarrifós el seu lent i acompassat caminar.

Corrent, esperitat, va aconseguir aferrar-se a les baranes del costat de les portes, i va mantindre un precari equilibri sobre el sortint que quedava de la porta tancada, per fora. El tren començava a còrrer, i la marxa enrere era impossible (no hi havia cap altre tren que parés a l’estació, i la velocitat començava a ser considerable).

Els companys, entre riallades i insults, van còrrer a vore com podien ajudar al seu confrare. El més gran de tots (en edat i alçària), el Vinyé, va agafar-lo pel jersei i, a la de tres, entre l’impuls del protagoniste exterior i un darrer moment de lucidesa abans de caure amb el cul partit de riure, va ajudar-lo a passar per l’estreta finestreta que aleshores existia en les portes dels trens regionals.

Una volta a dins, davant l’esguard esgarrifat d’un iaio que havia viscut l’escena, tots els amics van començar a enfotre’s del nostre heroi (ell també ho feia), i en aquell moment de glòria i èxtasis juvenil van rebatejar-lo amb un nou malnom, el d’Indiana Kaume.*

I això és ver, i qui ho escriu, quan el retroba algun dels vells amics (sobretot en moments d’efluvis bàquics) pot ser que encara l’anomene així.

____
* La «k» del nom ve de l’adaptació que en aquell moment es feia entre aquella tribu de totes les jotes inicials dels noms, talment com fa el català quan adapta la jota castellana (vegeu, per exemple, la paraula maco)

La tipografia del títol és, evidentment, la Indiana Jones.

La darrera càrrega de la cavalleria polaca

Vuitena revolució del mes de Magallanes. Any 23.456 de l’Era de Saturn.

Benvolgut diari;

Ja saps que les dades que conservem de la nostra Història al Tercer Planeta són molt escasses, que la gran Migració de la raça a Saturn no només va valdre vides i sacrificis extraordinaris, sinó que també ens va costar la Memòria en perdre’s per sempre la nau Gamoia (aquella mítica bibliotecària persistent).

Malgrat tot, avui acabem de fer una descoberta impressionant. Pareix que tants anys d’estudi i recerca arqueolingüística comencen a donar els seus fruits. Els retalls hologràfics rescatats d’una antiquíssima balissa terràquia, una relíquia similar a un SanGria’l, ens han ajudat a completar una part de l’immens puzzle que és la seqüència temporal presaturnal.

T’explicaré una de les més curioses. Per fi hem documentat un dels paisatges a on es va dur a terme una de les curioses batalles de la Gran Guerra Europea (que va durar tota la primera meitat del que alguns científics xiflats anomenen segle vint). I tot gràcies a la tasca ingent del nostre departament documental.

Te’n recordes de la càrrega dels darrers cavallers terraquis? la de la brigada Pomor-ska? eren uns guerrers metal·litzats que corrien al damunt d’uns prehistòrics animals quadrupes, i que van finalitzar la seua vida proclamant als quatre vents els seus heroics sentiments: «ska! ska! ska!»

Doncs bé, ja sabíem que eren de la tribu dels polacs, però desconeixíem la seua situació geogràfica. Ara, però, gràcies a la troballa documental hem situat la tribu al sud del continent europeu, entre el delta del riu Ruïna i la Mart Murciana. I tot gràcies a un grafitti desxifrat, una mostra d’un ditcionari Collins, en què trobem la correspondència entre «polac» i «català».

Esta darrera tribu la tenim ben documentada, es veu que van generar uns anticossos anomenats ebrencs que van exterminar-la a base de nusos als aparells reproductors masculins de la classe dominant política. El remei als ebrencs, pel que es veu, va ser contaminar-los amb residus radioactius, però quan van actuar la tribu ja estaba en franca decadència i va ser assimilada per les tribus veïnes, els portuguesos i els nordamericans.

Estimat diari, malgrat tot, devia ser bonic veure la càrrega de la cavalleria polaca pel desert d’Alfama…

El Projecte Polaco també es troba a: l’home dibuixat, eines de llengua, la panxa del bou, col·lecció de moments, ei, si pot ser!, malerudeveure’t, base de badades, rondalles de la vora del foc, per a lectura i decoració, hisenda Lesseps, reflex irreflexiu, la lechuza, JM Garcia, reflexions en català, núria masdéu, la garrofa, l’apuntador, saragatona, Gazophylacium, POUM a Vallromanes, JM Tibau, un racó del meu petit món, raons que rimen, imatges i paraules, i el basar

* * *
Este post ha estat guardonat amb un frikipremi pel magnífic bloc Per a lectura i decoració: moltes gràcies, segur que ell estarà orgullós de mi!

Varis autors · Blanc sobre negre

En Bernat tenia un bloc. Es dia La marfanta sideral. Era un d’aquells blocs pseudoliteraris en què s’escriuen les falòrnies que se’ls acuden als aprenents d’escriptors. Ho havia començat com començava la majoria de les coses, per curiositat. A La marfanta sideral hi combinava les seues passions literàries, el terror i la ciència-ficció, i cada article era una llegenda que passava en un dels molts planetes de les moltes galàxies que poblaven la seua caòtica ment.

En Bernat treballava de becari al setmanari Despús-ahir, un d’aquells setmanaris de províncies que només publiquen necrològiques i fotos de festes majors. Hi havia fet cap per realitzar les pràctiques que s’han de fer per acabar la carrera, que diuen que t’ensenyen a viure en el món real. S’arrossegava entre les taules portant cafés i fotocòpies. I de tant en tant ressenyava llibres, els que els crítics no volen ni tocar per no tacar la seua aurèola d’amoralitat artística.

Així, una tarda, li va caure a les seues mans Blanc sobre negre, un recull de contes de que havia escrit gent de l’institut del poble del costat. Conte rere conte desgranava les històries, algunes d’aconseguides, d’altres de normaletes. Que si el Manuel Pérez Bofill, que si el Manel Ollé, que si la Zoraida Burgos, que si… fins que va arribar a La Balada de Jack Alcoverro i Wilson Panisello. Se li va obrir un món nou.

Ell, trist becari del setmanari, n’havia d’escriure una ressenya. Però havia de fer saber que havia topat amb una obra mestra, un relat de relats, un puntal d’aquells que poden bastir imaginaris que s’endinsaran en la Sacrosanta Memòria de la Literatura.

Fascinat per la lectura, amb els didals entintats per la mala impressió de les pàgines del volum, va còrrer a revelar la bona nova al seu cap.

Frustració és el que va acabar obtenint. La secció havia quedat plena, un tal Carranza publicava el best-seller de l’any i el setmanari en tenia la primícia comarquinal: no hi posarien cap retall de res més, i menys amb les collonades que el becari dia; mala sort, xiquet, un altre dia serà…

Què podia fer el Bernat davant d’aital injustícia còsmica? Ben poca cosa, amics meus. Així que va agafar el teclat, i com un profeta que ha begut un glop d’aigua fresca al desert, decidí explicar al seu bloc les extraordinàries sensacions que aquella lectura li havia projectat. Com un cop de mall entremig de les celles. Com una ràfega d’electroestímuls descarregada al còccix.

* * *

Diuen que l’escriptor de La balada, que tenia un bloc, va desaparèixer de la xarxa un temps després. Jo sé que, en realitat, es tractava d’un dels immortals tortosins que havia decidit mudar-se de planeta per uns dies: havia d’anar a caçar. Esperarem, inquiets, el seu retorn, mentre li desitgem una feliç travessia espacial.

* * *

Post inclòs al llibre La catosfera literària 08.